Obeliscs Industrials: Xemeneies/Barcelona
Versión en castellano: clic aquí English version: click here
Obeliscos Industriales és una exposició de fotografia al Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), Oliva Artés, formant una part del projecte de recerca PICTURING, finançat per la Unió Europea. Aquesta exposició empra la fotografia com a instrument per revelar processos espacials i relacions socials a la ciutat i impulsar-hi la reflexió individual i el diàleg cívic. El seu objectiu és estimular debats sobre la identitat local en antics barris industrials, sobre el patrimoni industrial, sobre la transformació urbana i sobre les polítiques de la memòria en els processos de reurbanització.
Un obelisc és un pilar estret i piramidal de gran alçària que s’ha fet servir d’ençà de l’època de l’antic Egipte per commemorar un moment específic del passat, un personatge històric o una idea. Com d’altres tipus de monuments, els obeliscs han servit històricament a les societats com a recordatoris del passat.
El 1903, l’historiador de l’art Alois Riegl va definir el “monument històric” com un monument que no és erigit d’entrada com a tal, sinó que, en el decurs del temps, arriba a convertir-s’hi. La historiadora de l’arquitectura Françoise Choay ha observat que els monuments històrics van proliferar d’ençà de la dècada de 1960. Si acceptem aquestes premisses, gairebé qualsevol objecte o edificació pot experimentar un procés cultural de monumentalització.
Així doncs, les xemeneies industrials poden esdevenir els obeliscs de la ciutat postindustrial? Durant la Revolució Industrial, el poeta Charles Baudelaire i l’arquitecte Karl Friedrich Schinkel van anomenar “obeliscs fumejants” les xemeneies de totxana de les fàbriques, tot considerant-les icones sublims d’uns paisatges urbans que tot just aleshores començaven a industrialitzar-se. Durant més de dos segles, Barcelona ha experimentat múltiples etapes d’industrialització en ser l’àrea metropolitana industrial més important de la península Ibèrica. Les seves fàbriques i el seu port van generar una immensa riquesa, però també unes grans desigualtats.
Etapes d’expansió i desplaçament industrial en la història de Barcelona
La desindustrialització del municipi de Barcelona va iniciar-se la dècada de 1960 i va coincidir amb la transició democràtica de 1978. Aquest procés va accelerar-se com a conseqüència de factors econòmics internacionals, noves infraestructures viàries i polítiques urbanístiques que van empènyer les fàbriques cap a la perifèria metropolitana. Tot i que bona part de les fàbriques han marxat de la ciutat, l’àrea metropolitana de Barcelona encara és avui una de les zones més industrialitzades d’Europa.
El desplaçament industrial no és un fenomen nou en l’expansió metropolitana de Barcelona: les polítiques dissenyades per expulsar les fàbriques del nucli urbà es remunten a mitjan segle xix. Les fàbriques tèxtils a vapor, conegudes col·loquialment amb el nom de “vapors”, s’havien instal·lat primerament dins l’antiga ciutat emmurallada (l’actual Ciutat Vella); entre el 1832 i el 1848, se n’hi van construir un total de seixanta-cinc. El 1854, Barcelona era la ciutat més densament poblada de tota Europa. Aquests vapors fumejants, juntament amb unes condicions de vida cada cop més insalubres, van començar a veure’s com una amenaça per a la seguretat i la salut pública. Tot plegat va desembocar en una sèrie d’ordenances que limitaven l’alçària de les xemeneies i prohibien la instal·lació de màquines de vapor a Ciutat Vella. De les més de tres-centes xemeneies que quedaven dempeus al districte el 1867, actualment només n’hi ha tres. L’enderroc de les muralles de la ciutat, iniciat el 1854, va suposar una acceleració de la industrialització a les viles de la perifèria de la ciutat, com ara Sants, Gràcia i Sant Andreu, les quals van quedar enllaçades gràcies al Pla Cerdà per a l’eixample de la ciutat en un procés que va començar el 1860. Més endavant, el 1867, aquests municipis perifèrics van ser annexionats a la ciutat. De resultes d’aquest procés, el Poblenou va esdevenir el nucli industrial de la ciutat.
La meitat de les xemeneies recollides en aquesta exposició són al Poblenou, mentre que bona part de les restants es troben a les antigues poblacions industrials que Barcelona va integrar de mica en mica. Totes van construir-se entre les dècades de 1840 i 1950. Gairebé totes daten de l’etapa de producció industrial anterior a l’adopció de nous combustibles fòssils que van desplaçar l’ús del carbó en les màquines de vapor. Les xemeneies més antigues, les dels vapors, reflecteixen la importància històrica de Catalunya en la producció tèxtil, mentre que les posteriors són el testimoni d’una producció més diversificada i de la generació d’electricitat. Aquestes transformacions tecnològiques, així com la deslocalització de la producció, van fer que les xemeneies industrials de Barcelona quedessin obsoletes, encara que en alguns casos la producció va romandre en els mateixos espais.
La conservació de les xemeneies industrials a Barcelona
Tal com es mostra al mapa de l’exposició, d’ençà de la dècada de 1960 s’han enderrocat nombroses xemeneies industrials, que s’han sumat als centenars que van desaparèixer el segle anterior. D’altres s’han convertit en runa industrial i han romàs dretes molt més temps que les fàbriques a les quals servien, degut al cost i la complexitat de l’enderroc. Quedaven en estat d’abandonament “benigne”, tot i que de vegades es reparaven quan suposaven un risc per a la seguretat. A principis de la dècada de 1970, va decidir-se la conservació d’algunes xemeneies industrials excepcionals atès el seu valor cultural, com ara la de la fàbrica tèxtil de Can Batlló (Escola Industrial a partir de 1904) a l’Esquerra de l’Eixample, que l’arquitecte Rafael Guastavino va projectar a la dècada de 1870.
Arran de les reivindicacions dels moviments veïnals i el Pla General Metropolità de 1976, els solars industrials van començar a requalificar-se per tal de convertir-los en equipaments i espais públics. A partir de la dècada de 1980, la política de conservació de les xemeneies comença a ser més sistematitzada i queden dempeus com a monuments històrics en aquests parcs i places nous, tot assumint un paper intencionadament simbòlic i cultural, si bé els valors culturals i històrics que representaven no eren gaire definits.
La conservació de les xemeneies aïllades com a monuments històrics és, pel que fa a la seva amplitud, un tret patrimonial ben particular de Barcelona, Catalunya i Espanya en el seu conjunt: enlloc més aquesta pràctica ha estat tan generalitzada. Arran dels Jocs Olímpics del 1992, les xemeneies-monuments de la ciutat van aixecar polèmica. Especialistes(1), organitzacions de la societat civil(2), periodistes(3) i professionals del patrimoni les consideraven símbols de l’esborrament per part de la ciutat de les restes materials de seu passat industrial. La conservació d’aquestes xemeneies solitàries, vista com una conseqüència de l’especulació immobiliària, sovint és criticada en considerar-se una aproximació superficial al patrimoni construït. La mobilització d’acadèmics, activistes del patrimoni industrial i organitzacions veïnals va donar lloc a canvis en les polítiques de patrimoni que finalment van fer que aquesta pràctica fos cada cop menys habitual a Barcelona d’ençà els anys 2000. No obstant això, l’any 2021, aquesta qüestió va tornar a ser polititzada en l’àmbit estatal per part del Comitè Internacional per a la Conservació del Patrimoni Industrial: la conservació de xemeneies-monuments aïllades reflecteix models pretèrits de reurbanització, encara operatius, tot i que menys freqüents.
Les xemeneies industrials de Barcelona avui dia
Per mitjà de fotografies i mapes, aquesta exposició documenta les seixanta-set xemeneies industrials que queden dempeus a Barcelona, conservades majoritàriament com a monuments històrics solitaris. Des de l’any 2000, bona part d’aquestes xemeneies han estat declarades monuments protegits en el catàleg de patrimoni històric de la ciutat, tot i que això no sempre n’ha impedit l’enderrocament, i encara en queden algunes sense catalogar. Ara per ara, no s’ha escomès un inventari complet i, com que encara n’hi ha sense catalogar, és impossible confirmar que aquest cens fotogràfic de les xemeneies industrials de Barcelona sigui exhaustiu.
A la Barcelona d’avui, les xemeneies industrials conservades, a pesar que ocupen solars estrets, actuen com a fites altament visibles en espais públics i patis interiors privats. La seva presència dona cos als jocs d’equilibris històrics entre urbanistes, arquitectes, propietaris, defensors del patrimoni i promotors al bell mig d’un mercat immobiliari intensiu. Ens parlen de la presència material del passat industrial, així com de les diverses onades de transformacions urbanes esdevingudes en temps recents.
Gairebé totes les xemeneies industrials que queden a Barcelona han estat rehabilitades i restaurades, i els propietaris solen ser els responsables del seu manteniment. En bona part, disposen de mesures legals de protecció que n’impedeixen o en desencoratgen l’enderrocament. Arran de les campanyes encapçalades per activistes del patrimoni i organitzacions veïnals, l’Ajuntament i entitats urbanístiques locals (com ara el 22@) han ampliat de mica en mica la protecció d’aquests elements del patrimoni industrial construït, per bé que el focus d’interès s’ha desplaçat dels monuments entesos aïlladament (sobretot xemeneies, però també façanes, torres d’aigua, etc.) cap a conjunts fabrils més complets, districtes i paisatges històrics, seguint els canvis en les normes internacionals de conservació del patrimoni arquitectònic.
Atès que gairebé totes les xemeneies que queden dempeus a Barcelona han estat restaurades, ara és el moment de preguntar-nos: Què signifiquen aquests obeliscs industrials? Per exemple, n’hi ha molt pocs que tinguin algun tipus de placa que contextualitzi la seva presència. Què ens diuen sobre la memòria pública de districtes tradicionalment industrials i de classe treballadora, de les experiències de desindustrialització que hi van viure els seus veïns i els obrers que hi treballaven, i dels processos de reurbanització? En un sentit més ampli, com reflecteixen la relació de Barcelona amb el seu passat industrial? En una ciutat impulsada pel turisme, com perceben els visitants aquests monuments històrics i com difereix aquesta percepció de la que en té la població local segons la seva franja d’edat o el barri on viu?
Obeliscs industrials mostra les xemeneies que queden dempeus a Barcelona com edificacions per si mateixes i també a través de la seva relació amb els espais quotidians que ocupen, en el context dels paisatges que les envolten, i en l’ús que se’n fa en la imatgeria gràfica de la ciutat. Posa en relleu el nombre d’aquests monuments històrics que queden a la ciutat, el seu caràcter repetitiu i, tanmateix, únic, i el seu efecte com a punts de referència per a un paisatge urbà en transformació constant.
Després de veure les imatges de l’exposició, es demana als visitants que responguin una enquesta en la qual hauran de reflexionar sobre els seus propis punts de vista i experiències per esbrinar el significat d’aquests obeliscs industrials.
A continuació: una presentació de les 67 xemeneies industrials que queden a la ciutat de Barcelona
Si una vegada vistes les imatges i llegit el text d'Obeliscs Industrials us agradaria respondre a una sèrie de preguntes sobre el projecte de recerca associat, si us plau, feu clic en aquest enllaç per accedir al qüestionari.
Per navegar per un mapa amb la localització de les xemeneies a Barcelona (i la resta de Catalunya), feu clic a la imatge que apareix més avall. El mapa s'anirà actualitzant gradualment. Si observeu que alguna de les localitzacions és incorrecta o falta alguna xemeneia, no dubteu a posar-vos en contacte amb mi i ho revisaré.
Crèdits de l'exposició
Comissariat, Fotografia i text: Brian Rosa.
Disseny de l'exposició: Amica Dall i César Tomé.
Assessorament: Joan Roca (MUHBA).
Traducció: María Aguilar i Albert Fuentes.
Disseny Cartell: Diego Borbalan.
Disseny de mapes: L’Observatori del Paisatge de Catalunya.
Fusteria: Borja Moreno.
Fotografies addicionals: Joan Bosch.
Amb suport de: Marta Iglesias (MUHBA).
Agraïments
Juan Aguilar, Rafael Aguilar, Mari Paz Balibrea, Ethel Baraona, Phil Birge-Liberman, Xavier Boneta, Gemma Bretcha, Juancarlo Castillo, Rosa Cerarols, Helen Cole, Jordi Corominas, Alec Curtis, Marta Dahó, Àngels Dalmases, James Douet, Agus Giralt, Cristina Goberna, Paco González, Marc Guinjoan, Anna Jiménez, Manolo Laguillo, Juan Manuel López, Antoni Luna, Julieta Luna, José Mansilla, Isaac Marrero, Francesc Muñoz, Marianna Nadeu, Josep Niubò, Jaume Perarnau, Marta Perelló, Emerald Pes, Frank Plant, Xavier Ribas, Genís Ribé, Núria Rius, Roger Roca, Jordi Rogent, Valentín Roma, Amye Rosa, Adam Ryder, Anna Sala, Pere Sala, Carmen Silver, Olga Subirós, Mercè Tatjer, Margarita Triguero, Shanti Vega, Máximo Velasco, Pau Villalonga, Pedro Zambrana.